divendres, 8 de juny de 2012

TRE CIMI DI LAVAREDO / CIMA GRANDE. VIA COMICI-DIMAI

  
 
Iniciem el Blog d’Annapurna amb una piulada molt especial. De la que per mi has estat i serà durant molt de temps la via de la meva vida. Crec que aquesta estrena s’ho mereix.
Intentaré ser una mica breu, doncs tant aquesta via com el viatge es mereixerien un llibre sencer....


RESUM-VIATGE A LES DOLOMITES
L’any passat vem estar tot l’hivern amb un projecte al cap: El Viatge a les Dolomites. De fet, jo tenia el viatge al cap i en Pere hi tenia una via: Comici Dimai.
I sent molt sincera us hauré de dir que jo no n’era pas conscient de per el que m’estava preparant. Durant l’entrenament vem practicar velocitat en maniobres, escalades més/menys tècniques, intentar que jo augmentes una mica de grau. Allà ens quedaria escalar...amb molt de fred!

El viatge el vem fer en Pere Montasell, l’Erik Domingo i una servidora. Haig de dir que per sort, seguia a dos cracks. Un per tècnica i experiència i l’altre per potència i pur entusiasme. Jo simplement vaig fer el que vaig poder (que ja és molt).



Algunes de les vies que vem afrontar aquells dies:
Piccola del Lavadero: Via SpigoloGiallo 
Tofana Di Roses: Via Primo Spigolo 
Punta Fiames: Via Dulfer
Torre Diabolo: Via Dülfer/vonBernuth/Dibona/Stösser
Torre Wundt: Via Mazzorana
Tres Cimas grandes del Lavadero: Via ComiciDimai.

Tota una aventura per reptes i per com ho vem viure.
 
 
UN PETIT HISTÒRIC DE LES CIMAS
En les parets  de les Tres Cimas de Lavadero s’escriu la història de l’escalada des de fa més de cent anys. La primera ascensió es remunta al 1890.
Són més que una zona d’escalada mundialment coneguda, que actualment s’equipara al que als EUA seria Yosemite. S’han convertit en tota una llegenda, on els millors escaladors han deixat la seva empremta. I on actualment s’ha alliberat la que es considera la via llarga demajor dificultat
La Cara Nord és una de les 6 Grans Parets del Alps, on es troba la Super Clàssica Via Comici, com una d’aquelles que s’ha de fer i mantenir per sempre més en un racó molt especial del teu cor i el teu cap.
La Via Comici Dimai, al centre de la Torre Gran (Cara Nord) és una de les Clàssiques més mìtiques de la zona (450ml 6º/A0). Amb una roca que no es troba arreu del món, i un / dos únics problemes: La cua de gent que la vol fer i, en el nostre cas el fred terrible que va fer.
Escalada vertical i molt atlètica (es veuen clarament les parets on no arriba a tocar mai l’aigua per el desplom), i amb assegurances de la època, claus i pitos. Amb la roca molt bona (hi passa molta gent), tot i que hi ha alguns blocs sospitosos.
Es troba ben equipada, i si tens grau es pot forçar fins al 6c (que evidentment jo no vaig fer).
A l’últim terç de la via s’escala per sota d’estalactites i amb algun tram, on el díedre és completament mullar i glaçat.
Tot i que el punt clau de la via es troba a l’últim terç, quan ja estàs cansat perquè portes més de 12 llargs a les esquenes i és just quan comença el sostre de travessa. On caure pot ser un “cristo”, i on les forçes ja amainen. S’ha de guadar el màxim de pila possible.
 
VIA COMICI DIMAI (6º / A0, 450ml)

Data
10/08/2011
Zona
Tres Cimas di Lavadero
Primera Ascensió
1933 – E. Comici i Germans Dimai
Dificultad
MD - 6º/A0 (6c màxim en lliure)
Recorregut
550ml
Grau de Compromís
Elevat – 1 escapament al 12 llarg
Equipament

Material
Vem necessitar un joc complert de friends i tascons
Orientació
Cara Nord
Valoració
***** Increible
Ressenya de Referència



APROXIMACIÓ
Les Tres Cimas es troben al Nord de Cortina d’Ampezzo, molt a prop del llac de Mizurina. Caldrà arribar al Refugi Auronzo, on es deixarà el cotxe. Per entrar hi ha barreres i s’ha de pagar un peatge de 20€.
Vem entrar-hi de nit i vem dormir a l’aparcament.
L’aproximació es fa pel camí evident que rodeja les Tres Cimes per l’Est. Després agafem el camí que ens durà directes a la cara Nord.
La via s’inicia al peu d’un contrafort que es troba al vell mig de la Torre Gran.



 
PREPARACIÓ, HORARIS I ANECDOTES
Miraré de ser molt fidel a les experiències (tot i que acortando...).
Ens llevàvem a les 5AM del matí, amb la intenció d’aprofitar el primer dia que marcaven bon temps des de que estàvem a Cortina d’Ampezzo. A uns 2ºC de temperatura (el dia abans vaig anar a comprar-me uns guants). Perquè us feu una idea, jo anava amb totes les capes possibles de roba que es pot anar, amb doble de tot. I feia tant de fred que a moment havia d’escalar amb els palmells de les mans.
Iniciàvem l’escalada als volts de les 6.30AM, amb tres cordades per davant i una per darrera.
Realment has d’anar mentalitzat que és concorreguda i prendre-t’ho amb calma (difícil...estan quiet a 2ºC).
Teníem planejat arribar al cim cap a les 19PM i amb les complicacions, vem arribar a les 22PM. Us podeu imaginar, que vem arribar de nit, i bastant acollonits.
Iniciàvem el descens a les 22.30PM, i arribàvem a baix a les 2.30AM.
Al refugi a les 3.30AM, i amb altres complicacions (que després explico), a les 5.30AM, tornàvem a dormir.
Com podeu veure, la via quedava una mica fora de les nostres mans. Però vem aconseguir el repte, fent pinya i anant a la de una, junts.
D’altra banda...algunes ressenyes parlen de anar amb un joc de tascons i au. Us mostro el ventall de material que el dia anterior vem preparar molt acuradament.


Ah...i per acabar-ho d’adobar, amb el fred se’ns van acabar les bateries de tot, càmeres, telèfons, frontals...... Ho vem tenir complicar per comunicar-nos amb els companys i dir-lis que estàvem be.

 
REPARTIMENTS DELS LLARGS
Segons la nostra ressenya, la via tenia 18 llargs. I els vem distribuir en 3 terços.
Els 6 primers els encararia l’Erik que era el que per el moment portava millor el fred, i físicament potser eren els més durs.
Els 6 següents els faria en Pere, que eren més tècnics i necessitàvem l’artifo.
El 5/6 últims llargs em tocaven a mi. Però (tot i que em sap greu desfer ideals...jeje), em sap greu dir-vos que no els vaig fer. A aquelles alçades no podia escalar sense guants, no vaig poder aguantar el fred. Durant aquells llargs el sol tocava a la paret i es desfeia el gel. I de vegades un ha d’assumir les seves limitacions.



LLARGS DE 1 AL 6 (ENTORN EL 6º GRAU DOLOMITIC I ELS 180ML)
Després dels dos primers llargs per superar el contrafort de tràmit, i esperar molta estona a 2º, quiets i pelats de fred. S’inicia la festa amb un llarg de “Sesto grado”, amb un primer pitó que fa por. Quan l’Erik va poder acabar aquell llarg , la cordada que ens precedia (també catalans i fortíssim) abandonava la via per un problema de reg sanguini. Feia molt de fred i l’esforç que exigeix d’entrada si ho fas en lliure és molt bèstia.
 


Durant els altres llargs que li van toca....va ser un escàndol, com lluitava per treure’ls. En aquests llargs es va equipar poc. Molt exigents i atlètics.

 



 
LLARGS DEL 7 AL 12 APROX  (ENTORN EL 6º GRAU DOLOMITIC I ELS 190ML)
La veritat és que arribats a aquest punt ja estàvem força cansats. Estava sent molt exigent, i dura climaticament parlant.
Recordo que li tocava sortir a en Pere, i mai li havia vist aquella cara d’entre impressionat i gelat.
Ara tocaven els llargs que no podíem fer en lliure i on haurien de tirar dels estreps.
Llargs amb més fissures i díedres, una escalada preciosa, però seguia sent terriblement exigent. I jo començava a estar KO.

 
 
 
No tinc molt clar si era al llarg 10 o 12, on hi havia la possible fugida. El que sí recordo és que en aquell punt vaig tenir un punt crític, però em vaig poder contenir. Ja tenia claríssim que no arribàvem a l’hora acordada a dalt. Recordo que vaig dir: “si baixem ho hem de fer ara”, i ells tenien clar que arribaríem de dia a dalt, i jo sabia que no seria així. Però també tenia clar que no seria jo qui els fes baixar per tant....”pit i cullons”
 
 
 
LLARGS 13 AL 17/18 (ENTORN EL vº GRAU DOLOMITIC I ELS 140ML)
Aquests claríssimament em tocàvem a mi. I els graus els tenia força controlats. Però no vaig tenir valor de treure’m els guants. El sol començava a toca la paret, i el gel s’anava desfent. Els díedres de la part superior estaven glaçats. Recordo perfectament un moment de dolor intens als dits.
Tot i així aquest tram per mi és el més genial de la via. Registres d’escalades variats, díedre, placa, esquerdes.
Passat el díedres arriba el gran llarg...el flanqueig. Em sembla que el fred se’ns va passar a tots de cop. Recordo la frase d’en Pere....”Esther, recordes com es remonta la corda?” Glubs.
El sol ja amainava. I els nervis començaven a aflorar, tenint clar que només podíem sortir per dalt.
No se molt be que va passar a partir d’aquí, però el cert és que de cop vaig començar a escalar com no ho havia fet en tot el dia. Ràpid i sense mirar. Vaig fer en lliure coses que en un altre moment m’ho hauría mirat més. Seria que ja no es veia la paret!
Bé, vem arribar a la feixa. Estàvem super contents...ara només faltava baixar! Per un descens que no coneixiem, de nit i a molt poca temperatura. Sense telèfons i amb por de quedar-nos sense frontals.


DESCENS
No l’useu de referència perquè no vem fer el camí correcte. No veiem be el camí i estàvem massa cansats.
Un cop a la feixa, s’ha de vorejar cap a la dreta fins arribar a la cara sud, fins a trobar dues fites grans. Des d’aquí es va a buscar la Via Normal per fer-la de baixada. Però en el nostre cas val més que no us expliqui totes les possibles cagades que vem estar a punt de fer.
En aquest punt però, estic molt contenta d’haver-me encarat a preparar forces ràpels per tal de substituir la pressió als meus companys. Que menys.
Quan estàvem per un dels últims ràpels van passar dues coses:
  1. En un dels últims ràpels que estava preparant, no veia la última instal·lació. El fons era negra com el carbó. I estava totalment penjada. La impressió va ser massa impactant.
  2. Hi havia un cotxe fent llums des de feia molta estona, el que reconfortava. Pensàvem que era el guarda que ens tenia controlats, però la nostra sorpresa va ser quan vem arribar a baix i ens vem trobar als nostres amics  amb sopeta calenta i abric. (Gràcies Pere i Bàrbara, això no te preu, de debò).

Lamento moltíssim no haver pogut fer fotografiues dels últims llargs! Les bateries van morir de fred!

Salut, alegria i muntanyes!
Annapurna









14 comentaris:

  1. Wow, Esther, quin relat, sembla de novel·la. No puc ni imaginar-me el que vau passar i sentir fent una via com aquesta. Només sé que jo seria incapaç, i us felicito per la vostra empenta i el vostre valor. Estic impressionada!

    Ana

    ResponElimina
  2. Quina aventura i quines escalades...GENIAL!
    Aquest agost hi anirem i ens anirien bé 4 consells. Ja emprenyaré en Pere (per variar). Si organitzeu algun passe de fotos ja ho direu.
    Salut i
    Quan més amunt més lliures!

    ResponElimina
  3. Muy bien a los tres.Esto si que es... la aventura es la aventura!!!
    Y muy buena la piada.

    cuidaros...ññññ

    ResponElimina
  4. Molt be.
    Enhorabona pel blog i per L'aventura.
    Sergi R.

    ResponElimina
  5. Molt maci Esther,m has deixat impressionat, en un altre moment d la vida desitjaria poder ferho jo i tant be!enhorabona

    ResponElimina
  6. Cima grande i tant GRANDE, culleres!
    Grande la via i grande el vostre esperit!
    ESCALADORS en majúscules!!!

    Ah! I fantàstic el bloc... Ara toca omplir-lo d'experiències!
    Namaste ;)

    ResponElimina
  7. Bona piade d'estrena... o hauria de dir GRANDE!

    ResponElimina
  8. Qui te records té vida i més si son records com aquest ... increíble, ets una privilegiada de viure tot els que vius i amb la gent que ho comparteixes i puc dir que jo sóc un privilegiat de ser part d´aquesta gent. Felicitats per tots els projectes que estas realitzan i pels futurs.

    ResponElimina
  9. Somiar és el b més preuat d l´home , la seva arma més poderosa, .... Portar a terme aquests somnis només a l´abast dels esperits rebels.

    Segueix gaudint dels teus somnis i comparteix-los amb nosaltres , q en siguin molts, molts més ... més enllà don la vista es capaç de cercar , tan enllà com volgueu ....

    Felicitats per la via i pel Blog

    El d Kasa Lola

    ResponElimina
  10. Moltes Felicitats per aquesta super via, pel bloc i per la piulada, en algun moment sembla que estiguis allà mentre llegeixes!
    Enhorabona ;)

    Christian

    ResponElimina
  11. osties nena quina enveja, i ja de pas moltes felicitats pel nou blog i la botiga
    aquest estiu tambe triomfarem, ja veuras

    un petonet del ferranet

    ResponElimina
  12. Hola, voy a hacer la Comici a la Cima Grande dentro de 4 o 5 semanas. Queria preguntaros si los largos de abajo estan muy sobados (?merece la pena intentarlos en libre, o esta tan sobada que ni merece la pena?).

    Mil gracias,
    Rafael

    ResponElimina
    Respostes
    1. Hola Rafael, has ido ha hacer ya la Comici? Que tal la Experiencia?

      Elimina